La Història de Gavà

El nom de Gavà, amb tota probabilitat, prové d’un propietari romà, Luci Gavius Romà Tromentin Vibius Segon, tribú militar de la III legió Augusta, i sacerdot del culte imperial a la província de Tàrraco. La gens Gàvia era coneguda a Roma. Marcus Gavius Apicius fou un gourmet romà i amant de luxe, que visqué al segle I dC, a l’època de Tiberi. Se li atribueix el llibre de cuina romana Apicius. La seva fama el va fer protagonista d’una obra de teatre, ara perduda, titulada De la luxuria d’Apici.

Però abans dels romans, Gavà ja estava poblada. A les argiles de la riera dels Canyars s’han trobat restes d’útils humans paleolítics, i més endavant, en època neolítica, Gavà fou la seu del poblat miner més important de l’Europa prehistòrica, dedicat a l’extració de la variscita, pedra a la que s’atribuïa un gran valor. Després dels neolítics, s’han trobat restes de l’edat de bronze en alguna cova, com la Cassimanya, al capdamunt de la vall de la Sentiu.

La urbanització vingué amb els íbers. Al turó d’Eramprunyà (topònim que prové de l’ibero-basc Aramburu, que vol dir «capçalera de la vall») s’han descobert restes d’assentament ibèric. I també se n’han trobat prop del pla, al Calamot (topònim que prové del grec Khalamos, canyar), a més de petits assentaments a la Sentiu i el fons del Fangar. Els íbers d’aquí tenien un gran poblat des del que comerciaven amb grecs, primer, i després romans. A les sorres del Delta, sota els camps de conreu, s’han trobat nou naus romanes enfonsades plenes de productes comercials. S’importaven productes de luxe i s’exportava ferro, plom, plata (de les mines de Sant Climent i Sant Boi) i blat. A can valls de la Roca, al pla de Queralt, hi havia un establiment portuari que controlava el comerç del sector.

Amb els romans es va fundar una vil·la que donà origen a l’actual nucli urbà. Estava situada a banda i banda del carrer Rectoria. Era una vil·la orientada a l’explotació vinícola. El vi d’aquesta zona s’envasava en àmfores i s’exportava massivament a Roma, Germània i Gàlia, per abastir les tropes allà establertes. Els íbers van anar abandonant els poblats i, convertits en esclaus, treballaven a la vil·la de Gavà. Quan l’imperi entrà en decadència, la vil·la perdé esplendor, va canviar d’activitat, i es va orientar a cereals i ramaderia. Amb àrabs i visigots res no va canviar.

Durant cent anys (800-900), les terres de Gavà van ser frontera entre el comtat de Barcelona i Al-Àndalus. Ens queden també topònims com l’Almugara (una masia desapareguda) que vol dir, en àrab, la cova, o Rafeguera (a Castelldefels), lloc de peatge per als ramats que anaven del Penedès a Barcelona. A partir de l’any 900, Gavà quedà subjecta al domini directe del comte, mentre que Eramprunyà era cedit a guerrers molt bel·licosos. Els esclaus van ser alliberats, a canvi d’un impost denominat franquesa. Cap al 1050, els guerrers de la frontera es van aixecar militarment contra els comtes, encapçalats per Mir Geribert, senyor d’Eramprunyà. Gavà, terra del comte, patí atacs i depredacions des del castell. Finalment, la revolta s’acabà amb el resultat que els guerrers es quedaren en herència el domini dels castells que fins aleshores eren del comte. Naixia el feudalisme. Gavà s’esquarterà, fins a tenir quatre jurisdiccions feudals diferents: el nucli de Gavà, del comte, la Sentiu, dels Santa Oliva, la Roca, dels Bleda, un reducte al mig de Gavà denominat Torre del Perelló, dels Horta, i el castell d’Eramprunyà, en mans dels Sant Martí.

L’any 1305, una poderosa família barcelonina, els Marc, adquireixen la senyoria d’Eramprunyà, i compren, d’una en una, totes les diferents jurisdiccions que estaven en mans de petits senyors feudals. Queda aleshores el terme unificat, depenent d’un sol feudal: el baró d’Eramprunyà. Els Marc van ser una família il·lustrada. Jaume Marc I escrivia en prosa. El seu fill, Jaume Marc II, va instaurar els Jocs Florals (certamen poètic que es feia a Occitània). Un dels nebots, Ausiàs Marc, és mundialment conegut per les seves poesies, gènere que també conreà Jaume Marc II, el seu germà Pere Marc i el fill del primer, Jaume Marc III. El darrer literat va ser Jaume Marc IV, que va escriure textos memorialístics descrivint les batalles al castell d’Eramprunyà. Jaume Marc IV va ser el darrer feudal a viure al castell. En la guerra civil del segle XV, es va posar del costat del rei Joan II, i en contra de la Generalitat i el Consell de Cent de Barcelona. Per aquest motiu, el castell fou assetjat, el setembre i octubre de 1469, i completament destruït a cops de bombarda. Ell el defensà durant un mes, amb 70 soldats –pagesos de les masies d’Eramprunyà– contra uns assaltants que sumaven prop d’un miler. Des d’aquella guerra, el castell va quedar per sempre més en ruïnes, tot i que algunes parts, com la capella, fou reconstruïda i alguna habitació es reconvertí en masia.

Al segle XVI, Gavà afina l’autogovern municipal, amb la perfecció dels organismes de govern local: el consell o universitat (assemblea veïnal que es reunia per tractar i votar sobre els afers importants), els jurats (dos propietaris del terme elegits en votació, i renovats cada any) i sobretot les confraries eclesiàstiques. És l’època en què comencen a popularitzar-se processons i aplecs com el de Sant Miquel, el de Bruguers, així com festes profanes: a finals del XVI trobem documentat a la zona els primers balls de Carnestoltes, amb el tradicional cicle de la Tornaboda.

Després de les terribles pestes dels segles XIV i XV, i la guerra civil, que reduïren la població local a una tercera part, els segles XVI i XVII són de represa. Gràcies a la immigració occitana Gavà es va anar refent. Els supervivents van engrandir les explotacions i van reformar i embellir els masos. D’aquesta època procedeix la majoria de masies que encara resten, com can Rosés, can Tintorer, la Casa Gran, can Torrents, etc. La població, que fins aleshores havia estat dispersa en masies, es va concentrant al nucli urbà, tot generant la trama urbana del barri antic que avui coneixem.

A partir del segle XVII, Gavà pateix les guerres que sacsejaren Europa. Per la seva situació geogràfica i la seva costa era el lloc ideal per comunicar-se per mar amb Barcelona, per portar vitualles, en cas de setge, o per permetre sortir de la ciutat correus o perseguits. Primer va ser la guerra dels segadors, provocada pels excessos dels soldats hispànics que, com està documentat, van violar, documentar, robar i saquejar la població. Després les revoltes pageses dels Barretines, provocades pels excessos també de les tropes estacionades al poble. A inicis del segle XVIII, la guerra de successió arribà a Gavà, l’agost de 1713, amb una matança a prop de l’ermita de Bruguers, amb combats a les platges i saquejos a les masies per part dels invasors el 1714. Al segle XIX, la guerra del Francès convertí també Gavà en un poble exposat a intensos combats l’estiu de 1808, ja que formava part de la primera línia defensiva denominada línia del Llobregat. Amb les guerres carlines, patí un assalt i saqueig per part de les tropes de mossèn Benet Tristany –carlí– el juny de 1837.

A finals del XIX, però, la situació es calmà. El 1881 el ferrocarril arribà a Gavà, i amb ell la indústria, i la possibilitat d’exportar les collites de fruita i blat de les Marines. Fou l’època en què la pagesia culminà la feina secular de dominar estanys i marjals del Delta, convertint-los en els esplèndids camps que encara perduren avui. Amb la industrialització, la fesomia canvià. Sobretot després de la guerra d’Espanya, en què moriren més de 500 persones, víctimes al front, morts pels bombardejos, o víctimes de la repressió revolucionària, primer, i feixista, després. Després de la guerra, amb la dictadura i la restauració borbònica, Gavà va créixer enormement, amb les polítiques urbanístiques instigades pels dos règims. Actualment, tot i que Gavà manté indústria i pagesia, el principal sector econòmic de la ciutat és el terciari. Amb aquest panorama s’encara el segle XXI.